Autor: Dorothy Parker
Traducció: Lordi Larios i Xavier Pàmies
Ed. Quaderns Crema, 2003. Barcelona.
Col. Biblioteca mínima, 129. 744 pgs.
De la Dorothy Parker fa que en vull llegir alguna cosa des del tercer any de facultat -corrien els inicis de l'any 2000-, ferventment recomanada per una amiga, que me'n va arribar a llegir un fragment per telèfon (el fragment d'un conte que curiosament es titula Una trucada). Quan vaig vore aparcada TOTA la bibliografia de la Dorothy -després de llegir-la durant set-centes i escaig pàgines permeteu-me que la tutege- pel mòdic preu de cinc-mil peles (trenta €), vaig fer-li un lloc -un bon lloc- dins la motxilla i se'n va vindre amb mi a casa.
Es tracta d'un llibre per menjar-se'l a mossos racionats, perquè set-centes pàgines d'un mateix estil poden arribar a saturar. El trobe especialment recomanable per als qui -com jo- tenen la mala mania de llegir tres llibres al mateix temps. Dorothy té un llenguatge àcid, sorprenentment modern. Té, com els bons contistes, les paraules mesurades per a que els textos no es facen ni curts ni llargs. I també té la virtut de tindre sorpreses amagades al final dels contes. Alguna volta he llegit autors que s'autocomplaïen d'escriure contes "sense final sorpresa". Espere que no se'm malinterprete: però quan algú es vanagloria d'aquesta virtut sol escriure contes que no són sinó fragments de novel·les estèrils, no escrites, sense principi ni final, senes un objectiu concret. I no hi ha res més trist en aquesta vida que un conte sense objectius. Si ja tinc la sensació que la literatura demana això -algun objectiu- encara més necessari és en un gènere curt com el conte. En tot cas, aquest no és el defecte de Dorothy.
L'autora novaiorquesa de naixement i de mort, es descriu al llarg de les seues narracions el dia a dia d'una ciutat en ebullició, en una època on les dones estaven salvatgement destinades a l'oci. Se centra molt en l'univers femení, la Dorothy. En l'univers dels sexes, i de les relacions personals. És a través d'aquestes relacions que ens adonem dels valors i l'estil de vida del Nova York del segle XX. I si he de ser salvatgement sincera, diré que no dista tant dels valors i els estils europeus i americans contemporanis, sobretot pel que fa a la dona. Feminista? No crec en el feminisme. Crec en la trista descripció crua d'un gènere denigrat. I això, com ningú, ho fa la Dorothy.
Pel que fa a l'editorial, crec que encara no he trobat cap llibre de Quaderns Crema que no m'haja agradat. No n'he llegit tants, però. No n'he llegit tants.
