L'elegància de l'eriçó

Autor: Muriel Barbery

Traducció: Anna Torcal i Salvador Company

Ed. 62, 2007. Barcelona.

Ed. original: L'élégance du hérisson, 2006.

Col. El Balancí. 292 pgs.

Premi dels llibreters francesos 2007

Fa anys que tenia el llibre pendent. La primera volta en vaig sentir a parlar va ser per la Teresa Calvo, companya de pis del meu últim any a magisteri -setembre-desembre de 2007-. L'estava llegint i ens el recomanava amb tot l'entusiasme. La segona volta va ser Maite, que no va passar de les primeres cinquanta pàgines. I finalment un amic del meu home, José Carlos, que diu que en llegir el llibre es recordava de mi. Siga com siga, després del totxo de John Irving ha estat una delícia tindre un llibre a les mans tan "curtet", subdividit en minicapítols que fan que deixar en llibre per anar a atendre el teu fill siga fàcil i no et faça perdre el fil de la lectura. Tenia molta curiositat per menjar-me aquest llibre del quan l'havia sentit tant a parlar. 
Vaig començar la lectura amb sentiments contradictoris: per les bones i per les males recomanacions. La primera volta que l'agafes es tracta d'una lectura que pot semblar pretenciosa i rococó. D'altra banda, l'estructura -dos veus que no tenen res en comú i acaben trobant-se- i la subdivisió el fan de lectura més simple. Un estil com aquest en un llibre sense punts i apart el farien indigerible per a mi. Però anem al gra:
L'elegància de l'eriçó tracta de dos dones aparentment oposades que viuen al mateix bloc de pisos, amb intel·ligències extraordinàries i que estan equitativament camuflades per les seues característiques: d'una banda Renée, la portera, una vídua quinquagenària sense fills, lletja, grossa i pudenta amb un interior sensible com una orquídea, una portera llegida, que adora l'art i la bellesa i dissimula tot allò que sap per no cridar l'atenció. Aquest és el seu objectiu principal. L'altra veu és Paloma, filla d'un exministre francès, de dotze anys, superdotada i molesta amb el món en general fins al punt que des de bon inici expressa la seua intenció de suïcidar-se i cremar el pis dels seus pares, perquè aquest món ja no li aporta res. A partir d'aquest moment a través de les dues veus -en mini-capítols d'una mitjana de dos pàgines i intercalats-, ens assabentem de les seues vides, del seu passat -sobretot de la Renée- de les manies, les esperances, les reflexions i tot allò que s'esdevé amb l'arribada d'un nou inquilí, en Kakuro, que trastoca la vida de les dues protagonistes.
L'eriçó és la metàfora d'aquestes dos dones, que malgrat ser aparentment tan distintes, en realitat s'acaben considerant ànimes bessones. Són dos éssers que es camuflen en la societat, però tenen dos interiors entranyables, talment com els eriçons. 
Després de tot el que s'ha dit, és un llibre que m'ha arribat, i probablement recordaré cada volta que el veja en una prestatgeria. Té una narrativa molt francesa, i es nota que l'autora és professora de filosofia, perquè en fa referències al llarg del text. Els diaris de les protagonistes són creïbles -donades les circumstàncies-, i a l'inici hom té la sensació que són pretenciosos. Al cap de cent pàgines t'acabes acostumant. L'autora fila bé el perfil de les seues protagonistes i de tots aquells que les envolten, i ens fa reflexionar sobre la profunditat dels xicotets gestos diaris, i, sobretot, de la bellesa. Ens fem a la idea del tipus de fauna que envolta aquest pis del carrer Grenelle. 
A la llarga, malgrat les impressions trobades i aquesta sensació rococó que dóna l'inici de la lectura, m'ha semblat un llibre interessant i agradable.
Ací teniu més opinions. 

El món segons Garp

Autor: John Irving

Traducció: Núria Roig

Ed. 62, 2010. Barcelona.

Ed. original: The world according to Garp, 1978.

Col. Butxaca. 438 pgs

El món segons Garp és una novel·la d'aquelles que contenen cent mil històries i són difícils d'assimilar amb una sola lectura. Només per això ja me la tornaria a llegir. A grans trets, tracta de la vida de Garp, des de poc abans de la concepció fins poc després de la mort. En la vida de Garp les dones són importants, però hi ha dues que seran els pilars de la seua vida: sa mare, Jenny Fields, i la seua dona, la Helen Holms.
El més brillant de la narració d'Irving és l'evolució dels personatges al llarg de les seues vides. Coneixem a la Jenny Fields des de la seua joventut, una dona molt particular per a la seua època. No es vol casar, no vol ser mantinguda per ningú ni dependre de cap home. Es fa enfermera en contra dels desitjos de la seua -rica- família. I un bon dia decideix tindre un fill. El pare biològic és un soldat a qui la guerra li ha malvat el cervell. Un tal Garp. La Jenny només necessita un intent per aconseguir la seua fita -res de romanços-. El sexe i la luxúria -i des de llavors s'endevina- seran qüestions que la Jenny no entendrà mai.
Garp és el fill de la Jenny, doncs. Es criarà en un internat on treballa sa mare, i descobrirà les coses que se solen descobrir a aquestes edats: el risc, la por, el sexe, l'amistat, les aficions, l'ambició. Al contrari que la Jenny, en Garp sí que entendrà la luxúria i el sexe. I hi tindrà una relació canviant depenent de l'edat. A l'adolescència el desitjarà, al llarg de la maduresa desenvoluparà la seua plenitud -amb adulteris a la dona inclosos. Amb el temps el que voldrà serà reprimir aquestes aventures sexuals. I serà per culpa dels adulteris que la història de la família prendrà un gir dramàtic important.
Una altra qüestió molt tractada és la del feminisme. En concret, la relació d'en Garp amb el feminisme. De fet, Garp és un mestrés de casa exemplar. Ell és escriptor -amb crisis incloses- i treballa a casa. La dona, la Helen, en canvi, treballa a la universitat. És un model de marit excepcional -en el sentit d'"excepció"-. Les feministes que pululen per la vida de sa mare, i indirectament per la vida d'en Garp, en canvi, el voran com un home que no casa amb el feminisme. I en Garp no és que no quadri amb el feminisme. Senzillament no entén l'èxit de l'autobiografia de sa mare. A partir d'aquí les relacions d'en Garp seran distintes depenent dels sectors feministes amb què es relaciona. En general no li agraden els radicalismes.
Finalment el llibre tracta la mort. La mort està present en el llibre. La mort dels pares, la mort dels fills, la mort dels amics, la mort de les mascotes. La pròpia mort. Una vivència curiosa de la pròpia desaparició.

Bulevard dels francesos

Autor: Ferran Torrent

Ed. Columna, 2010. Barcelona.

Col. Clàssica, 830. 408 pgs.

No puc dir que ho he llegit tot, de Ferran Torrent. Però sí puc afirmar que n'he llegit molt. I cada vegada més. I m'encanta constatar que Torrent cada vegada ens fa gaudir més amb els seus llibres. L'admire. No és un escriptor com els que coneixem per ací. Tenim massa pedanteria, probablement, en el gremi. Potser per això ell té tant d'èxit; perquè no sembla fet en un pedestal, sinó a peu de carrer, com un bon personatge de cinema clàssic. 

Oblidem-nos ara de Torrent -que hi tinc debilitat, imagine que no feia falta dir-ho- per parlar del Bulevard. Tracta dos històries paral·leles, una succeïda a la València dels anys 60 i l'altra situada en l'època contemporània. La història dels anys 60 és una narració bastant trepidant, amb intrigues, assassinats, conspiracions i lladres amb ètica. No ho sé, perquè no vaig ser-hi, però sembla ser que és un retrat molt fidel al seu temps. I posa els pèls de punta. 

L'altre fil narratiu es basa en el present -en concret, en el que li succeeix al llarg d'un dia a un personatge. Aquest fil narratiu, lluny de conspiracions i robatoris, és més reflexiu -i més depriment, si cap-. Està composat per personatges bastant estrambòtics, on les dones sempre ixen perdent -li vaig preguntar a l'autor en la presentació del llibre a Ambra si ho havia fet a propòsit i em va dir que no, i que ni tan sols hi havia pensat-. I és una reflexió sobre la descomposició moral dels nostres temps; la malaltia en una societat suposadament més higiènica, i no parle en el sentit sanitari, sinó moral, polític, ètic, psicològic. 

Bulevard es tracta d'una novel·la com les de Torrent, però més enllà de Torrent. Hi puc sentir certa tendresa de l'autor en escriure-la; l'ha fet amb afecte. I el resultat es llig, es segueix amb avidesa, amb temor, amb interés. Es tracta d'una novel·la ben inspirada, ben teixida i ben tancada. 

What to expect when you are expecting

Autor: Heidi Murkoff, Sharon Mazel

Ed. Simon & Schuster, 2008. Great Britain.

612 pgs.

What to expect when you are expecting és una guia per a embarassades. Divideix els capítols per mesos d'embaràs, i dins de cada mes explica les alteracions de la mare -físiques i emocionals-, i l'evolució del fetus setmana a setmana. Seguidament, a mode de pregunta-resposta, amplia allò que la mare pot estar sentint, els dubtes que puga tindre, i fins i tot les complicacions que es poden presentar cada mes. La guia no només està pensada per a dones. També dóna consells als pares sobre com tractar o facilitar els símptomes de les seues parelles, i sobre com dur, en general, un embaràs d'allò més saludable.

Imprescindible: la pàgina web completíssima, actualitzada i de gran ajuda, amb fòrum inclòs, per a futures mares. 

Narracions completes de Dorothy Parker

Autor: Dorothy Parker

Traducció: Lordi Larios i Xavier Pàmies

Ed. Quaderns Crema, 2003. Barcelona.

Col. Biblioteca mínima, 129. 744 pgs.

De la Dorothy Parker fa que en vull llegir alguna cosa des del tercer any de facultat -corrien els inicis de l'any 2000-, ferventment recomanada per una amiga, que me'n va arribar a llegir un fragment per telèfon (el fragment d'un conte que curiosament es titula Una trucada). Quan vaig vore aparcada TOTA la bibliografia de la Dorothy -després de llegir-la durant set-centes i escaig pàgines permeteu-me que la tutege- pel mòdic preu de cinc-mil peles (trenta €), vaig fer-li un lloc -un bon lloc- dins la motxilla i se'n va vindre amb mi a casa.

Es tracta d'un llibre per menjar-se'l a mossos racionats, perquè set-centes pàgines d'un mateix estil poden arribar a saturar. El trobe especialment recomanable per als qui -com jo- tenen la mala mania de llegir tres llibres al mateix temps. Dorothy té un llenguatge àcid, sorprenentment modern. Té, com els bons contistes, les paraules mesurades per a que els textos no es facen ni curts ni llargs. I també té la virtut de tindre sorpreses amagades al final dels contes. Alguna volta he llegit autors que s'autocomplaïen d'escriure contes "sense final sorpresa". Espere que no se'm malinterprete: però quan algú es vanagloria d'aquesta virtut sol escriure contes que no són sinó fragments de novel·les estèrils, no escrites, sense principi ni final, senes un objectiu concret. I no hi ha res més trist en aquesta vida que un conte sense objectius. Si ja tinc la sensació que la literatura demana això -algun objectiu- encara més necessari és en un gènere curt com el conte. En tot cas, aquest no és el defecte de Dorothy.

L'autora novaiorquesa de naixement i de mort, es descriu al llarg de les seues narracions el dia a dia d'una ciutat en ebullició, en una època on les dones estaven salvatgement destinades a l'oci. Se centra molt en l'univers femení, la Dorothy. En l'univers dels sexes, i de les relacions personals. És a través d'aquestes relacions que ens adonem dels valors i l'estil de vida del Nova York del segle XX. I si he de ser salvatgement sincera, diré que no dista tant dels valors i els estils europeus i americans contemporanis, sobretot pel que fa a la dona. Feminista? No crec en el feminisme. Crec en la trista descripció crua d'un gènere denigrat. I això, com ningú, ho fa la Dorothy.

Pel que fa a l'editorial, crec que encara no he trobat cap llibre de Quaderns Crema que no m'haja agradat. No n'he llegit tants, però. No n'he llegit tants.

Aventuras y desventuras del Príncipe Otto

Autor: Robert Louis Stevenson (1883)

Traducció: Kenneth Jordan Núñez

Pròleg: Fernando Savater

Ed. Backlist, 2009. Barcelona.

292 pgs.

El vaig triar dels que vaig trobar damunt la tauleta de literatura en castellà, per variar, intentant trobar alguna cosa atemporal. El que em va cridar l'atenció no van ser ni la portada ni el títol, sino l'autor. Feia pocs dies havia llegit aquesta biografia de Wikipèdia, i em cridà l'atenció trobar un llibre tan desconegut per a mi d'un autor tan conegut. I m'entrà curiositat.

Aventuras y desventuras del Príncipe Otto tracta sobre les intrigues de palau d'un xicotet regne centeeuropeu, governat per un príncep inepte, presumit i fava, casat amb una princesa inexperta, àcida i ambiciosa. La combinació explosiva porta a tot tipus de rumors, manipulacions i errors que desemboquen en la revolució i posterior república. Hi ha diversos elements que criden l'atenció en tota la narració: la primera és la teatralitat amb què està escrita. No sembla tan un llibre d'aventures -com s'entesta a fer-nos creure Fernando Savater al pròleg, de qui dubte que s'haja llegit el llibre-, com un seguit d'escenes on els personatges desenvolupen reflexions, accions i ens obren la porta a les seues personalitats com només els bons escriptors saben fer.

L'altra cosa que em crida fortament l'atenció són les dissertacions inicials sobre les distintes formes de govern i en especial sobre l'amenaça del "socialisme" i la "revolució" que amenacen la tranquil·litat del xicotet regne.

De Robert Louis Stevenson en conec La fletxa negra -una lectura de joventut que em va marcar positivament i em va encantar, encara en recorde fragments-, L'illa del tresor -llegida en una versió reduïda en anglès- i L'estrany cas del Dr. Jekill i Mr Hide -per la pel·lícula-. I de totes les narracions aquesta és la més curiosa, per estranya, per distinta. He intentat trobar alguna informació sobre el llibre a la pàgina de l'editorial, però sembla especialment complicat. En tot cas aquesta edició és especialment agradosa de llegir per la lletra, l'interlineat i el preu :)