L'avi de 100 anys que es va escapar per la finestra

Autor: Jonas Jonasson

Traducció: Lluís Solanes

Ed. La Campana, 2012. Barcelona

Ed. original: Hundraaringen som klev ut genom fonstret och forsvann, 2009.

Col. Tocs. 414 pgs

Allan Karlsson s'escapa de la residència d'avis la vesprada que celebren el seu centenari. 
A partir d'aquesta escapada, que pensem que no el pot portar més enllà de la cantonada, l'avi es veu portat per les circumstàncies a viure una aventura que ens pot semblar inverosímil. Però cada vegada ens estranya menys quan, intermitentment, capítol sí, capitol no, ens anem informant de la seua biografia. 
Es tracta d'una divertida comèdia que ens porta pels esdeveniments més destacats del segle XX de la mà d'un home apolític, i fins a cert punt, ignorant, innocent -que no estúpid-. És entretinguda, divertida i recomanable per a passar una bona estona.

Tabarca. Aventura per la Mediterrània

Autor: Juli CApilla

Ed. Tabarca, 2011. València.

Col. Tabarca Juvenil. 142 pgs

Francesco és un polissó genovés que s'ha infiltrat a bord de l'Alghero, un vaixell que per fortuna per a ell capitaneja Andreu, un líder natural i de bon cor. El jove Francesco es fica al vaixell perquè es vol retrobar amb son pare, un pescador que feineja a una illa prop de Tabarka, a Tunísia. Però la Mediterrània del segle XVIII no és un territori per a fer creuers amb la tercera edat. Està farcit de pirates, i corren llegendes que fan eriçar la pell del més valent. Francesco s'uneix a la tripulació i, en un viatge inicialment per a trobar a son pare, el jove madura a través de les aventures que corre a bord del vaixell, i hi troba l'aventura, la por, el patiment, l'amor i la nostàlgia. El viatge de Francesco a través de la Mediterrània és un viatge cap a l'edat adulta, amb estacions a les ciutats mediterrànies de Malta, l'Alguer, Tabarka i Alacant. Aporta un grau de color i gaudi la mescla de cultures que apareixen al llarg del relat, i el culte a l'aprenentatge de llengües -es nota que està feta per un filòleg-. 

El relat està escrit amb mà de cirurgià, amb un vocabulari riquíssim, farcit no només de tecnicismes mariners sinó d'expressions i mots que enriqueixen la llengua i el lector alhora. En cap cas es tracta d'una lectura farragosa, sinó que resulta àgil per la quantitat d'aventures i isetes que rodegen el protagonista, i perfilen el caràcter dels personatges de la història. Es tracta d'una novel·la juvenil per a joves madurs -com el protagonista- que promet, i que conté tot allò que hom desitja viure en les edats a què està destinat. Destaca igualment la recerca històrica de l'autor per a fer aquesta novel·la, així com les propostes didàctiques que podem trobar al final de l'obra -elaborades per l'autor mateix-. 


Si teniu curiositat, ací està el bloc de l'autor

Greta i Òliba, cuidadores de gossos

Autora: Cornelia Funke

Traducció: Pilar Estelrich

Ed. Bromera, 2009. Alzira

Ed. original: Kein Keks für Kobolde, 1994.

Col. Esfera. 173 pgs.

Greta passarà un estiu terrible, perquè tots els seus amics van a passar les vacances lluny, i ella es quedarà sola a casa. El que més desitja és tindre un gos, però una de les funestes normes de la casa on viu, que pertany al seu estrambòtic oncle no li permet tindre gossos. Afortunadament per a Greta, l'estiu no està del tot espatllat: la seua cosina Òliba ve a visitar-la durant l'estiu. És ella qui li proposa fer de passejadora de gossos; d'aquesta manera pot complir en part el seu desig de tindre un gos. Greta i la seua excèntrica cosina passaran els dies passejant tota mena de gossos, i es trobaran amb moltes situacions a les quals faran front amb alegria i paciència: fins que un dia una troballa sorprenent els canviarà el rumb de l'estiu. 

Esta és una història de quan la Cornelia Funke no era tan famosa com ara. Tenia al voltant de 36 anys quan li'l van publicar, i pel que puc llegir a la Wikipedia, no n'havia publicats molts més, anteriorment. Greta i Òliba, cuidadores de gossos és una novel·la infantil que combina diversos factors interessants per als xiquets majors: animals, amistat, sort (oracle), eliminació de normes, família. La combinació està molt ben estudiada, combinada i redactada. La descripció dels personatges a través de distints episodis és molt elaborada, i les resolució de la novel·la deixarà satisfets els lectors més exigents. 

L'elegància de l'eriçó

Autor: Muriel Barbery

Traducció: Anna Torcal i Salvador Company

Ed. 62, 2007. Barcelona.

Ed. original: L'élégance du hérisson, 2006.

Col. El Balancí. 292 pgs.

Premi dels llibreters francesos 2007

Fa anys que tenia el llibre pendent. La primera volta en vaig sentir a parlar va ser per la Teresa Calvo, companya de pis del meu últim any a magisteri -setembre-desembre de 2007-. L'estava llegint i ens el recomanava amb tot l'entusiasme. La segona volta va ser Maite, que no va passar de les primeres cinquanta pàgines. I finalment un amic del meu home, José Carlos, que diu que en llegir el llibre es recordava de mi. Siga com siga, després del totxo de John Irving ha estat una delícia tindre un llibre a les mans tan "curtet", subdividit en minicapítols que fan que deixar en llibre per anar a atendre el teu fill siga fàcil i no et faça perdre el fil de la lectura. Tenia molta curiositat per menjar-me aquest llibre del quan l'havia sentit tant a parlar. 
Vaig començar la lectura amb sentiments contradictoris: per les bones i per les males recomanacions. La primera volta que l'agafes es tracta d'una lectura que pot semblar pretenciosa i rococó. D'altra banda, l'estructura -dos veus que no tenen res en comú i acaben trobant-se- i la subdivisió el fan de lectura més simple. Un estil com aquest en un llibre sense punts i apart el farien indigerible per a mi. Però anem al gra:
L'elegància de l'eriçó tracta de dos dones aparentment oposades que viuen al mateix bloc de pisos, amb intel·ligències extraordinàries i que estan equitativament camuflades per les seues característiques: d'una banda Renée, la portera, una vídua quinquagenària sense fills, lletja, grossa i pudenta amb un interior sensible com una orquídea, una portera llegida, que adora l'art i la bellesa i dissimula tot allò que sap per no cridar l'atenció. Aquest és el seu objectiu principal. L'altra veu és Paloma, filla d'un exministre francès, de dotze anys, superdotada i molesta amb el món en general fins al punt que des de bon inici expressa la seua intenció de suïcidar-se i cremar el pis dels seus pares, perquè aquest món ja no li aporta res. A partir d'aquest moment a través de les dues veus -en mini-capítols d'una mitjana de dos pàgines i intercalats-, ens assabentem de les seues vides, del seu passat -sobretot de la Renée- de les manies, les esperances, les reflexions i tot allò que s'esdevé amb l'arribada d'un nou inquilí, en Kakuro, que trastoca la vida de les dues protagonistes.
L'eriçó és la metàfora d'aquestes dos dones, que malgrat ser aparentment tan distintes, en realitat s'acaben considerant ànimes bessones. Són dos éssers que es camuflen en la societat, però tenen dos interiors entranyables, talment com els eriçons. 
Després de tot el que s'ha dit, és un llibre que m'ha arribat, i probablement recordaré cada volta que el veja en una prestatgeria. Té una narrativa molt francesa, i es nota que l'autora és professora de filosofia, perquè en fa referències al llarg del text. Els diaris de les protagonistes són creïbles -donades les circumstàncies-, i a l'inici hom té la sensació que són pretenciosos. Al cap de cent pàgines t'acabes acostumant. L'autora fila bé el perfil de les seues protagonistes i de tots aquells que les envolten, i ens fa reflexionar sobre la profunditat dels xicotets gestos diaris, i, sobretot, de la bellesa. Ens fem a la idea del tipus de fauna que envolta aquest pis del carrer Grenelle. 
A la llarga, malgrat les impressions trobades i aquesta sensació rococó que dóna l'inici de la lectura, m'ha semblat un llibre interessant i agradable.
Ací teniu més opinions. 

El món segons Garp

Autor: John Irving

Traducció: Núria Roig

Ed. 62, 2010. Barcelona.

Ed. original: The world according to Garp, 1978.

Col. Butxaca. 438 pgs

El món segons Garp és una novel·la d'aquelles que contenen cent mil històries i són difícils d'assimilar amb una sola lectura. Només per això ja me la tornaria a llegir. A grans trets, tracta de la vida de Garp, des de poc abans de la concepció fins poc després de la mort. En la vida de Garp les dones són importants, però hi ha dues que seran els pilars de la seua vida: sa mare, Jenny Fields, i la seua dona, la Helen Holms.
El més brillant de la narració d'Irving és l'evolució dels personatges al llarg de les seues vides. Coneixem a la Jenny Fields des de la seua joventut, una dona molt particular per a la seua època. No es vol casar, no vol ser mantinguda per ningú ni dependre de cap home. Es fa enfermera en contra dels desitjos de la seua -rica- família. I un bon dia decideix tindre un fill. El pare biològic és un soldat a qui la guerra li ha malvat el cervell. Un tal Garp. La Jenny només necessita un intent per aconseguir la seua fita -res de romanços-. El sexe i la luxúria -i des de llavors s'endevina- seran qüestions que la Jenny no entendrà mai.
Garp és el fill de la Jenny, doncs. Es criarà en un internat on treballa sa mare, i descobrirà les coses que se solen descobrir a aquestes edats: el risc, la por, el sexe, l'amistat, les aficions, l'ambició. Al contrari que la Jenny, en Garp sí que entendrà la luxúria i el sexe. I hi tindrà una relació canviant depenent de l'edat. A l'adolescència el desitjarà, al llarg de la maduresa desenvoluparà la seua plenitud -amb adulteris a la dona inclosos. Amb el temps el que voldrà serà reprimir aquestes aventures sexuals. I serà per culpa dels adulteris que la història de la família prendrà un gir dramàtic important.
Una altra qüestió molt tractada és la del feminisme. En concret, la relació d'en Garp amb el feminisme. De fet, Garp és un mestrés de casa exemplar. Ell és escriptor -amb crisis incloses- i treballa a casa. La dona, la Helen, en canvi, treballa a la universitat. És un model de marit excepcional -en el sentit d'"excepció"-. Les feministes que pululen per la vida de sa mare, i indirectament per la vida d'en Garp, en canvi, el voran com un home que no casa amb el feminisme. I en Garp no és que no quadri amb el feminisme. Senzillament no entén l'èxit de l'autobiografia de sa mare. A partir d'aquí les relacions d'en Garp seran distintes depenent dels sectors feministes amb què es relaciona. En general no li agraden els radicalismes.
Finalment el llibre tracta la mort. La mort està present en el llibre. La mort dels pares, la mort dels fills, la mort dels amics, la mort de les mascotes. La pròpia mort. Una vivència curiosa de la pròpia desaparició.

Bulevard dels francesos

Autor: Ferran Torrent

Ed. Columna, 2010. Barcelona.

Col. Clàssica, 830. 408 pgs.

No puc dir que ho he llegit tot, de Ferran Torrent. Però sí puc afirmar que n'he llegit molt. I cada vegada més. I m'encanta constatar que Torrent cada vegada ens fa gaudir més amb els seus llibres. L'admire. No és un escriptor com els que coneixem per ací. Tenim massa pedanteria, probablement, en el gremi. Potser per això ell té tant d'èxit; perquè no sembla fet en un pedestal, sinó a peu de carrer, com un bon personatge de cinema clàssic. 

Oblidem-nos ara de Torrent -que hi tinc debilitat, imagine que no feia falta dir-ho- per parlar del Bulevard. Tracta dos històries paral·leles, una succeïda a la València dels anys 60 i l'altra situada en l'època contemporània. La història dels anys 60 és una narració bastant trepidant, amb intrigues, assassinats, conspiracions i lladres amb ètica. No ho sé, perquè no vaig ser-hi, però sembla ser que és un retrat molt fidel al seu temps. I posa els pèls de punta. 

L'altre fil narratiu es basa en el present -en concret, en el que li succeeix al llarg d'un dia a un personatge. Aquest fil narratiu, lluny de conspiracions i robatoris, és més reflexiu -i més depriment, si cap-. Està composat per personatges bastant estrambòtics, on les dones sempre ixen perdent -li vaig preguntar a l'autor en la presentació del llibre a Ambra si ho havia fet a propòsit i em va dir que no, i que ni tan sols hi havia pensat-. I és una reflexió sobre la descomposició moral dels nostres temps; la malaltia en una societat suposadament més higiènica, i no parle en el sentit sanitari, sinó moral, polític, ètic, psicològic. 

Bulevard es tracta d'una novel·la com les de Torrent, però més enllà de Torrent. Hi puc sentir certa tendresa de l'autor en escriure-la; l'ha fet amb afecte. I el resultat es llig, es segueix amb avidesa, amb temor, amb interés. Es tracta d'una novel·la ben inspirada, ben teixida i ben tancada. 

What to expect when you are expecting

Autor: Heidi Murkoff, Sharon Mazel

Ed. Simon & Schuster, 2008. Great Britain.

612 pgs.

What to expect when you are expecting és una guia per a embarassades. Divideix els capítols per mesos d'embaràs, i dins de cada mes explica les alteracions de la mare -físiques i emocionals-, i l'evolució del fetus setmana a setmana. Seguidament, a mode de pregunta-resposta, amplia allò que la mare pot estar sentint, els dubtes que puga tindre, i fins i tot les complicacions que es poden presentar cada mes. La guia no només està pensada per a dones. També dóna consells als pares sobre com tractar o facilitar els símptomes de les seues parelles, i sobre com dur, en general, un embaràs d'allò més saludable.

Imprescindible: la pàgina web completíssima, actualitzada i de gran ajuda, amb fòrum inclòs, per a futures mares.