L'elegància de l'eriçó

Autor: Muriel Barbery

Traducció: Anna Torcal i Salvador Company

Ed. 62, 2007. Barcelona.

Ed. original: L'élégance du hérisson, 2006.

Col. El Balancí. 292 pgs.

Premi dels llibreters francesos 2007

Fa anys que tenia el llibre pendent. La primera volta en vaig sentir a parlar va ser per la Teresa Calvo, companya de pis del meu últim any a magisteri -setembre-desembre de 2007-. L'estava llegint i ens el recomanava amb tot l'entusiasme. La segona volta va ser Maite, que no va passar de les primeres cinquanta pàgines. I finalment un amic del meu home, José Carlos, que diu que en llegir el llibre es recordava de mi. Siga com siga, després del totxo de John Irving ha estat una delícia tindre un llibre a les mans tan "curtet", subdividit en minicapítols que fan que deixar en llibre per anar a atendre el teu fill siga fàcil i no et faça perdre el fil de la lectura. Tenia molta curiositat per menjar-me aquest llibre del quan l'havia sentit tant a parlar. 
Vaig començar la lectura amb sentiments contradictoris: per les bones i per les males recomanacions. La primera volta que l'agafes es tracta d'una lectura que pot semblar pretenciosa i rococó. D'altra banda, l'estructura -dos veus que no tenen res en comú i acaben trobant-se- i la subdivisió el fan de lectura més simple. Un estil com aquest en un llibre sense punts i apart el farien indigerible per a mi. Però anem al gra:
L'elegància de l'eriçó tracta de dos dones aparentment oposades que viuen al mateix bloc de pisos, amb intel·ligències extraordinàries i que estan equitativament camuflades per les seues característiques: d'una banda Renée, la portera, una vídua quinquagenària sense fills, lletja, grossa i pudenta amb un interior sensible com una orquídea, una portera llegida, que adora l'art i la bellesa i dissimula tot allò que sap per no cridar l'atenció. Aquest és el seu objectiu principal. L'altra veu és Paloma, filla d'un exministre francès, de dotze anys, superdotada i molesta amb el món en general fins al punt que des de bon inici expressa la seua intenció de suïcidar-se i cremar el pis dels seus pares, perquè aquest món ja no li aporta res. A partir d'aquest moment a través de les dues veus -en mini-capítols d'una mitjana de dos pàgines i intercalats-, ens assabentem de les seues vides, del seu passat -sobretot de la Renée- de les manies, les esperances, les reflexions i tot allò que s'esdevé amb l'arribada d'un nou inquilí, en Kakuro, que trastoca la vida de les dues protagonistes.
L'eriçó és la metàfora d'aquestes dos dones, que malgrat ser aparentment tan distintes, en realitat s'acaben considerant ànimes bessones. Són dos éssers que es camuflen en la societat, però tenen dos interiors entranyables, talment com els eriçons. 
Després de tot el que s'ha dit, és un llibre que m'ha arribat, i probablement recordaré cada volta que el veja en una prestatgeria. Té una narrativa molt francesa, i es nota que l'autora és professora de filosofia, perquè en fa referències al llarg del text. Els diaris de les protagonistes són creïbles -donades les circumstàncies-, i a l'inici hom té la sensació que són pretenciosos. Al cap de cent pàgines t'acabes acostumant. L'autora fila bé el perfil de les seues protagonistes i de tots aquells que les envolten, i ens fa reflexionar sobre la profunditat dels xicotets gestos diaris, i, sobretot, de la bellesa. Ens fem a la idea del tipus de fauna que envolta aquest pis del carrer Grenelle. 
A la llarga, malgrat les impressions trobades i aquesta sensació rococó que dóna l'inici de la lectura, m'ha semblat un llibre interessant i agradable.
Ací teniu més opinions.